Món Artístic

UN CAMÍ CAP A LA POPULARITZACIÓ DE L'ART

2006-11-06T20:23:00.000+01:00

Actualment, l’art, entenent el terme art com les arts plàstiques, és a dir, pintura i escultura, estan despopularitzades. Les masses no es preocupen per anar a veure una exposició, i si hi van, prefereixen gastar-se 10 euros en anar a fer un cafè sortint de veure les obres artístiques, que no pas comprar-se el catàleg sobre l’autor o la tendència artística que han anat a visitar. En definitiva, l’art és només per a les minories.

"Classe de dansa", Edgar Degas

QUI EN TÉ LA CULPA?

Sovint pensem que els mitjans de comunicació haurien de mobilitzar les masses, en qualsevol tema. Però una preocupació que només interessa a un grup de persones molt petit no té cap pes dins el món de la comunicació. La majoria decideix, igual que en política, i evidentment, la majoria guanya. I encara que fos al revés, encara que tot canviés, encara que s’introduís més art dins la premsa diària difícilment aconseguiríem que la gent s’interessés més per aquestes arts plàstiques. Bé, és un pensament personal, pot tenir discrepàncies però tinc raons per defensar la meva opinió.

El diari “Avui” és el diari català que conté més crítica d’art. Els millors crítics d’art escriuen periòdicament al diari, sobre exposicions i sobre moviments d’art. Històricament també va ser molt important, i bàsicament l’impulsor de la crítica d’art en la premsa diària. Va començar l’any 1976 amb Giralt-Miracle, una política artística que dins el diari s’ha mantingut fins el dia d’avui, amb crítics tan respectables com Xavier Barralt, Arnau Puig, Conxita Oliver o Pilar Parcerisas.

Cada vegada hi ha més crítica d’art dins la premsa diària respecte 20 o 30 anys enrere, i no s’ha vist cap augment en l’interès de la població per la pintura o l’escultura. És per això que no puc defensar que la premsa tingui el paper, o la culpa si en voleu dir, de què l’art no estigui popularitzat.

Cal anar més enllà per trobar el què de tota aquesta qüestió, i cal tenir molts factors en compte. Analitzem, per exemple, Finlàndia, un dels països nòrdics:
Per exercir la carrera de magisteri, i per esdevenir mestre com a professió, a Finlàndia és molt diferent que a Espanya. Un finlandès, per arribar a estudiar magisteri ha de ser un dels millors de l’institut, treure les millors notes. És més, és necessari un 9 sobre 10 per poder entrar en les llistes d’accés a aquesta carrera. I de tots els estudiants que tenen més d’un 9 se’n fa una selecció i només aquests podran exercir els estudis de magisteri. Però això no és tot. També es demanen una sèrie de requisits que tots els estudiants han de tenir per poder entrar a la carrera. Entre alguns d’aquests requisits es troba, per exemple, saber escriure un poema, saber fer una crítica sobre una obra d’art perfectament descriptiva i amb aportacions personals i saber tocar un instrument. En definitiva, es demana una certa i especial sensibilitat vers la cultura.
Si posteriorment analitzem el tractament de les arts plàstiques en aquest país veiem que l’art està completament popularitzat, que tothom hi pot tenir accés, i el que és millor, la majoria hi vol tenir accés. Que la gent, després d’una exposició, compren el catàleg de l’autor que han estat observant. En conclusió, el nivell cultural és altíssim.

Així que responent a la pregunta del titular, la culpa de què a l’estat espanyol hi hagi una despopularització de l’art només la té, per mi, l’educació, i tot el que hi ha darrere, és a dir, els partits polítics governadors que no són capaços de canviar les polítiques educatives per augmentar el nivell educatiu de l’estat espanyol.

"El pensador", Rodin

PODRÍEM ELABORAR UNA POSSIBLE SOLUCIÓ?

En una entrevista a Pilar Parcerisas, cap de la secció de cultura del diari “Avui” em va dir: “l’interès per les arts plàstiques s’ha de despertar des de la infància. L’educació és l’element primordial, i a Espanya és nefasta i no és capaç d’ensenyar la sensibilitat que hi ha darrera la cultura, i després, - continua Parcerisas – quan un és major aquesta sensibilitat ja no la té, perquè no l’ha adquirida. No es neix amb la cultura, la cultura s’adquireix i l’educació n’hauria de ser l’encarregada”.

Pilar Parcerisas, com jo, ho té molt clar. L’educació hauria de ser l’eina per culturitzar la població d’un país. És important, a més, esmentar un mot que ha aparegut unes quantes vegades dins aquest article, la clau de tot, LA SENSIBILITAT. Als alumnes d’universitat de Finlàndia se’ls demana posseir sensibilitat davant les arts per poder ser mestre. Una sensibilitat que posteriorment, quan exerceixin la seva professió, transmetran als alumnes, des de petits, i això tindrà els seus fruits en un marc més general, tan és així que Finlàndia, actualment, és un dels països amb més cultura de tot Europa.

Crec que aquesta és una de les possibles solucions que podria adoptar l’estat espanyol, ja no només per a les arts plàstiques, sinó per la cultura en general. No té més.

QUÈ ÉS LA ONU? I LA OCDE?

2006-10-21T13:06:00.000+02:00

ONU

Fitxa tècnica:
Nacions Unides
Llengües oficials: Anglès, francès, espanyol, rus, xino, àrab. Secretari General: Kofi Annan (1997-2006).
Fundació: 24 d'ocubre de 1945 a Sant Francisco.
Estats membres: 192.
Seu: Nova York, Estats Units.
Web Oficial: www.un.org/spanish/

L’ONU (Organització de Nacions Unides), és la major organització internacional del món. Fundada l’any 1945 per part de 51 països, té la missió de resoldre conflictes, en general bèl.lic de caràcter internacional.
Amb seu a Nova York, l’ONU és una organització dividia en diversos òrgans:
- L’Assamblea General.
- El Consell de Seguretat.
- El Consell Econòmic i Social.
- El Consell d’Administració Fiduciària.
- El Tall Internacional de Justícia.
- La Secretaria.

Per altra banda, però, a part d’aquests sis òrgans, la ONU compta amb un sistema, anomenat Sistema de les Nacions Unides, que està organitzat per diversos blocs i en el qual cada un d’ells està format per un grup d’Organitzacions especialitzades. Algunes d’aquestes organitzacions són molt conegudes, com per exemple la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, Ciència i Cultura); la OMC (Organització Mundial del Comerç); la OMS (Organització Mundial de la Salut); la UNICEF (Fons de les Nacions Unides per a la Infància); i moltíssimes altres més.

Més informació a:

http://www.un.org/spanish

http://es.wikipedia.org/wiki/organizaci%C3%B3n_de_las_Naciones_Unidas

Avui m’agradaria frenar en una de les organitzacions de la ONU i parlar una mica d’ella. No és ni de bon una de les més conegudes però no per això és poc important:

OCDE

La OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmics), és una organització internacional intergobernamental que agrupa als països més industrialitzats d’economia de mercat.
La OCDE es va crear després de la Segona Guerra Mundial, amb el nom d’Organització per a la Cooperació Econòmica Europea, amb l’objectiu de coordinar el Pla Marshall. L’any 1961 es va convertir en la OCDE pròpiament dita, amb seu a París, França.
El 14 de desembre de l’any 1960, vint països van firmar la Convenció de la OCDE. A partir d’aquell moment i fins l’actualitat ja són 30 els països que formen l’organització, entre ells, per exemple, Espanya, que va sumar-se a la OCDE el 3 d’agost de 1961. Per altra banda, al voltant de 70 països més, a part d’economies de desenvolupament i transició estan també associats amb el treball d’aquesta organització.

Objectius:
Els objectius de la OCDE, principalment en són tres i molt ben especificats:
- Realitzar la major expansió possible de l’economia i un progrés en el nivell de vida dins els països membres. Cal mantenir, per això, l’estabilitat financera i contribuir, així, en el desenvolupament de l’economia mundial.
- Contribuir a una expansió econòmica també en els països no membres, en vies de desenvolupament econòmic.
- Afavorir l’expansió del comerç mundial sobre una base multilateral i no discriminatòria conforme a les obligacions internacionals.

Política interna:
El Consell és l’òrgan suprem de la OCDE i s’encarrega de la supervisió i direcció estratègica, està integrat per representants dels països membres i de la Comisió Europea. La presa de desicions es fa per consens.
La Secretaria porta a terme les anàlisis i fa propostes. La presideix el Secretari General, Angel Gurría, que ocupa el càrrec des de juny d’aquest any.

Per més informació:

http://www.funcionpublica.gob.mx/ocde/

http://www.oecd.org

LA CARA OCULTA DELS MISSATGES

2006-10-16T17:02:00.000+02:00

El divendres passat, exactament el dia 13 d'octubre, vam tenir l'oportunitat d'escoltar una conferència del doctor brasiler Eduardo Peñuela, especialista, entre altres coses, en semiòtica de les imatges. La conferència s'anomenava Lectura d'un text oníric cinematogràfic. La xerrada se centrava en el somni com a un dels molts objectes que contenen un missatge ocult. Peñuela, que fa poc ha acabat una investigació d'interpretació del somni, va basar la seva conferència en un somni que apareix a la pel.lícula "Maduixes salvatges" d'Ingmar Bergman, i ens va fer una demostració sorprenent i admirable de quina era la interpretació que ell n'havia fet i sobretot de com hi havia arribat:

El protagonista de la pel.lícula té 78 anys i s'està a punt de jubilar. En el somni està perdut en una ciutat en runes i els rellotges no tenen agulles. Veu una esquena d'home exactament igual a ell però quan es gira el protagonista veu que té la cara desfigurada i està mort. Sonen campanes, vé un carro de difunts i perd una roda, de l'interior del carro en surt una tomba. El protagonista, espantat, es mira la tomba i no sap que fer. S'acosta, observa el sepulcre i de cop aquest s'obre, en surt una mà que agafa la cama del personatge i aquest veu que el que aparentment hauria d'estar mort en realitat està viu, que li està agafant la cama i que a més aquell que està dins de la tomba és ell mateix, intentant sortir d'aquell maleït objecte.

Es tracta d'un somni molt dens i amb molts elements per analitzar. Peñuela per analitzar-lo es fixa amb tots els elements possibles. Segons Peñuela tot allò que es repeteix té una importància decisivia, essencial, especial. És per això que cal fixar-se molt en els elements repetitius. En aquest cas, a la pel.lícula bàsicament són dos: el menjar i les fruites salvatges. En el somni és important fixar-se en l'atemporalitat del rellotge i la dualitat que representa el fet de veure el mateix personatge cara a cara.
La interpretació d'Eduardo Peñuela sobre aquest somni és la següent: La ciutat buida és una metàfora i representa l'estòmac del protagonista, els carrers, les tripes. El carruatge és el menjar digerit que va circulant per l'estómac. La tomba que surt disparada de l'interior del carro són els excrements del personatge.
La interpretació final del somni és, doncs, la mort vista com una pulsió de mort, és a dir, la nostàlgia de què cada un de nosaltres causa en sí mateix, la nostàlgia que se sent quan penses que en un temps immemorial vàrem ser alguna cosa dins el cosmos. Nostàlgia que ens ve quan ens separem del cosmos. La defecació és l'alliberació, la sortida, ja que representa una reintegració amb el cosmos. Lligant el somni amb la pel.lícula ja té sentit, ja que en el final de la pel.lícula el personatge també s'allibera de la seva soledat. Tot, doncs, està lligat, fins i tot el títol de la pel.lícula, "Maduixes salvatges". Les madueixes salvatges són un tipus de fruita que escapen de l'ésser humà, no es deixen veure. Metafòricament parlant aquesta maduixes signifiquen el protanista que vivia en soledat.

Quan estava sentint la interpretació que el doctor havia fet sobre el somni que feia uns minuts acabava de veure no em podia creure que una persona tingués una ment tan rebuscada com per arribar a aquest missatge, però la veritat és que tot té sentit, i més després de pensar que quan Ingmar Bergman va fer la pel.lícula patia una malaltia estomacal. Igual que Freud jo també penso que tot té relació amb l'inconscient i que cap producció artística es desvincula de la personalitat de qui la crea.

Imatge del somni a la pel.lícula "Maduixes salvatges"

Per altra banda, just al principi de la conferència quan Peñuela ens feia una petita presentació del seu treball i del que ens explicaria posteriorment va dir: "Si no somiéssm la nostra vida duraria molt menys", i segurament és cert. Somiar és com viure una altra vida, una altra vida on s'ajunten totes les pors, els desitjos i la teva vertadera personalitat, on s'uneix tot allò que un mateix no s'atreveix a reconèixer a la vida, dient-me, real. Tots els sentiments d'un mateix es manifesten d'una forma o d'una altra dins el somni, i permeteu-me la reflexió però, és fantàstic.

"El somni és com la poesia, es fa amb imatges visuals". Aquesta fou una altra de les frases de Peñuela que més em va impactar i és per això que he volgut analitzar una poesia, concretament de Gabriel Ferrater, anomenada Kengsington, per demostrar que aquesta declaració de Peñuela és cent per cent vertadera.

KENSINGTON

La llum de l'estiu nòrdic és immensa,
i aquelles tardes que no moren mai.
Com la pau de després. Quan elles diuen
gairebé el vell secret que cerquem sempre
per camins nous.
I ella parla, i em diu
les imatges que amb ella fan camí:
el camí seu, tant lent, per on la meno
fins al cim.
"Sempre em sembla que em transformo.
No sabràs mai les coses que em fas creure,
cos meu. Una vegada, vaig ser Kensington,
aquesta estesa de carrers retorts,
clars de llum sense sol. I fa un moment
et dic que m'he tornat una flor groga."
D'imaginar floral, a mi m'és fàcil.
Du bist wie eine Blume, i a la mà
tinc encara un record de flor carnívora,
la cosa que es va obrint fins a una flor
de carn humida, corol.la desclosa
vasta increïblement, perquè, insecte,
m'hi doni.Dic:
"Et tornes una flor,
i tot el cos et puja cap aquí."
M'he torçat. Pura llum. Tots els dibuixos
que sé calcar no valen. Corregeix:
"No, si la flor no compta. És que era tota
groga. Te m'he tornat una flor groga."

Gabriel Ferrater (1922-1972)

Aquest poema, encara que costi de percebre-ho a la primera llegida, és realment un poema eròtic.
La situació general del poema és un home i una dona que acaben de fer l'amor. Només de començar els versos, amb les paraules que l'autor emplea, ja sents aquell cansament però a la vegada satisfacció que se sent un cop has fet l'amor amb la teva parella. "La llum de l'estiu nòrdic és immensa, i aquelles tardes que no moren mai. "Com la pau de després".
Amb aquests tres versos l'autor parla d'aquella placidesa interior que et fa somriure mentre estàs estirat al llit mirant al sostre i acariciant a aquella persona que t'acaba de deixar completament fosa. I en aquesta escena l'autor aconsegueix trencar el silenci: "I elles diuen gairebé el vell secret que cerquem sempre per camins nous". Ara parla referint-se a les dones en general, sense especificar. I elles parlen, i diuen aquell vell secret. Aquest vell secret a mi només em trasmet una paraula: T'estimo

En la segona estrofa el protagonista abandona l'universalitat per endinsar-se dins l'especificació de la dona que té al costat. "I ella parla..." Deixant de banda aquell vell secret que totes les dones diuen durant "la pau de després", ara només parla la seva dona, amb unes paraules personalitzades i que van dirigides exclusivament a ell:
"Sempre em sembla que em transformo. No sabràs mai les coses que em fas creure... Què hi ha més bonic i plaent que t'expliquin tot allò que has aconseguit fer sentir a la parella mentre fèieu l'amor? Aquesta estrofa és un dels millors actes de sinceritat i confiança que es poden arribar a fer. La dona li diu, amb unes paraules completament exòtiques i característiques, que acaba de fer-se com a dona perquè acaba de disfrutar d'una manera descomunal. Però les paraules que emplea són tant metafòriques i hiperbòliques que el sentiment de plaer encara s'accentua més. "Una vegada vaig ser Kensigton... Fa un moment et dic que m'he tornat una flor groga". S'ha tornat una flor groga perquè acaba de florir. Gràcies al plaer que ha experimentat ha pogut sortir del fred i l'apagament i ha pogut obrir els seus pètals i veure la llum del sol.

En el següent paràgraf torna la veu masculina en primera persona. Com que l'autor va estar uns anys vivint a la Alemanya exiliat, es permet el luxe d'introduir una frase en Alemany dins aquesta estrofa: "Du bist wie eine Blume". Aquesta frase no vol dir res més que "ets una flor groga".
Tot aquest quart paràgraf és metafòric i immensament eròtic: "I a la mà tinc encara un record d'una flor carnívora, la cosa que es va obrint fins a una flor de carn humida, corol.la desclosa vasta increïblement, perquè, insecte, m'hi doni." Aquesta flor carnívora és la part sexual femenina, element que s'identifica molt clarament quan diu que s'obre fins a una flor humida. Ell s'identifica amb l'insecte.

Finalment l'últim paràgraf trenca amb tot l'erotisme que fins ara hi havia.
El protagonista s'ha pensat que havia entès tot el plaer que ha fet produir a la seva amant. I convençut i a la vegada orgullós diu: "Et tornes una flor, i tot el cos et puja cap aquí".
Aleshores la dona el corregeix dient-li que la flor no compta. Que allò que realment importa és que la flor sigui de color groga. Aquest paràgraf només manifesta que per molt que l'home hagi fet disfrutar a la seva parella i per moltes coses que li hagi fet sentir, mai podrà entendre ni tampoc saber allò que realment ha sentit.
Per tant, en aquest poema, el sexe s'expressa com un tot però a la vegada separat. La parella fa el possible per fer disfrutar al seu cònjugue, i realment ho aconsegueix. Ells dos sempre sabran allò que senten, però mai arribaran a saber allò que fan sentir.

Per acabar aquest llarg comentari només m'agradaria parlar de l'art i del paper que aquest juga dins aquesta cara oculta dels missatges. Qualsevol obra artística, ja sigui literatura, pintura, escultura, cinema... posseeix un missatge ocult, un missatge que conté mil interpretacions que no només tenen a veure amb el personatge creador sinó també, i molt, amb el personatge receptor, amb el públic. Thomas Berger es preguntava: "què és l'art sinó una manera de veure?", i jo mateixa puc respondre que res, que sense les aportacions d'un públic receptor l'art no és res. Té múltiples interpretacions i múltiples missatges, totes depenent de molts factors. Evidentment que el context social i personal de l'autor té molt a veure en l'obra, però m'atreviria a dir que només hi té a veure en la producció d'aquesta obra, no pas en la seva interpretació. Aquesta és l'essència de l'art, que cadascú el veu com ell creu o com ell sent, i m'encanta.