UN CAMÍ CAP A LA POPULARITZACIÓ DE L'ART

Actualment, l’art, entenent el terme art com les arts plàstiques, és a dir, pintura i escultura, estan despopularitzades. Les masses no es preocupen per anar a veure una exposició, i si hi van, prefereixen gastar-se 10 euros en anar a fer un cafè sortint de veure les obres artístiques, que no pas comprar-se el catàleg sobre l’autor o la tendència artística que han anat a visitar. En definitiva, l’art és només per a les minories.

"Classe de dansa", Edgar Degas

QUI EN TÉ LA CULPA?

Sovint pensem que els mitjans de comunicació haurien de mobilitzar les masses, en qualsevol tema. Però una preocupació que només interessa a un grup de persones molt petit no té cap pes dins el món de la comunicació. La majoria decideix, igual que en política, i evidentment, la majoria guanya. I encara que fos al revés, encara que tot canviés, encara que s’introduís més art dins la premsa diària difícilment aconseguiríem que la gent s’interessés més per aquestes arts plàstiques. Bé, és un pensament personal, pot tenir discrepàncies però tinc raons per defensar la meva opinió.

El diari “Avui” és el diari català que conté més crítica d’art. Els millors crítics d’art escriuen periòdicament al diari, sobre exposicions i sobre moviments d’art. Històricament també va ser molt important, i bàsicament l’impulsor de la crítica d’art en la premsa diària. Va començar l’any 1976 amb Giralt-Miracle, una política artística que dins el diari s’ha mantingut fins el dia d’avui, amb crítics tan respectables com Xavier Barralt, Arnau Puig, Conxita Oliver o Pilar Parcerisas.

Cada vegada hi ha més crítica d’art dins la premsa diària respecte 20 o 30 anys enrere, i no s’ha vist cap augment en l’interès de la població per la pintura o l’escultura. És per això que no puc defensar que la premsa tingui el paper, o la culpa si en voleu dir, de què l’art no estigui popularitzat.

Cal anar més enllà per trobar el què de tota aquesta qüestió, i cal tenir molts factors en compte. Analitzem, per exemple, Finlàndia, un dels països nòrdics:
Per exercir la carrera de magisteri, i per esdevenir mestre com a professió, a Finlàndia és molt diferent que a Espanya. Un finlandès, per arribar a estudiar magisteri ha de ser un dels millors de l’institut, treure les millors notes. És més, és necessari un 9 sobre 10 per poder entrar en les llistes d’accés a aquesta carrera. I de tots els estudiants que tenen més d’un 9 se’n fa una selecció i només aquests podran exercir els estudis de magisteri. Però això no és tot. També es demanen una sèrie de requisits que tots els estudiants han de tenir per poder entrar a la carrera. Entre alguns d’aquests requisits es troba, per exemple, saber escriure un poema, saber fer una crítica sobre una obra d’art perfectament descriptiva i amb aportacions personals i saber tocar un instrument. En definitiva, es demana una certa i especial sensibilitat vers la cultura.
Si posteriorment analitzem el tractament de les arts plàstiques en aquest país veiem que l’art està completament popularitzat, que tothom hi pot tenir accés, i el que és millor, la majoria hi vol tenir accés. Que la gent, després d’una exposició, compren el catàleg de l’autor que han estat observant. En conclusió, el nivell cultural és altíssim.

Així que responent a la pregunta del titular, la culpa de què a l’estat espanyol hi hagi una despopularització de l’art només la té, per mi, l’educació, i tot el que hi ha darrere, és a dir, els partits polítics governadors que no són capaços de canviar les polítiques educatives per augmentar el nivell educatiu de l’estat espanyol.

"El pensador", Rodin

PODRÍEM ELABORAR UNA POSSIBLE SOLUCIÓ?

En una entrevista a Pilar Parcerisas, cap de la secció de cultura del diari “Avui” em va dir: “l’interès per les arts plàstiques s’ha de despertar des de la infància. L’educació és l’element primordial, i a Espanya és nefasta i no és capaç d’ensenyar la sensibilitat que hi ha darrera la cultura, i després, - continua Parcerisas – quan un és major aquesta sensibilitat ja no la té, perquè no l’ha adquirida. No es neix amb la cultura, la cultura s’adquireix i l’educació n’hauria de ser l’encarregada”.

Pilar Parcerisas, com jo, ho té molt clar. L’educació hauria de ser l’eina per culturitzar la població d’un país. És important, a més, esmentar un mot que ha aparegut unes quantes vegades dins aquest article, la clau de tot, LA SENSIBILITAT. Als alumnes d’universitat de Finlàndia se’ls demana posseir sensibilitat davant les arts per poder ser mestre. Una sensibilitat que posteriorment, quan exerceixin la seva professió, transmetran als alumnes, des de petits, i això tindrà els seus fruits en un marc més general, tan és així que Finlàndia, actualment, és un dels països amb més cultura de tot Europa.

Crec que aquesta és una de les possibles solucions que podria adoptar l’estat espanyol, ja no només per a les arts plàstiques, sinó per la cultura en general. No té més.